dimecres, de març 27, 2024

D'un vespre poètic

Al vespre d'ahir va ser de recital poètic: convidat pel Víctor Benavides en la sala d'exposicions del Teatre del Micalet, vaig compartir micròfon amb l'amic Pere Ciscar en una versió ranca del Comboi deslíric (per raons de faena, el Pau Rodríguez no va poder completar-nos). Érem la segona part d'un acte que en la primera volia homenatjar la infància, sobretot, en temps de guerra i emigració, per l'aplec de poemes recitats en veus d'altres poetes.

Vam recitar tots dos un poema adient al fil infantil i tot seguit vam deixar anar el nostre carregament de poemes deslírics. Va ser curt, però n'era una mostra de la nostra pràctica poètica. Els escoltadors van riure, perquè fet i fet, són poemes que tenen un biaix humorístic (encara que tenen un pòsit greu).

Per a acabar, retrobament d'amics i records de vells temps, que va acabar en sopar en un dimarts qualsevol amb l'ai al cor de no haver de perdre l'últim tren.

diumenge, de març 24, 2024

D'una altra característica poètica personal

Aquest bimestre han estat fent al poble del costat unes ponències molt interessants dobre avantguardes i feixismes. Des del meu punt de vista tenia unes expectatives de què parlarien i he tingut un poc de decepció, però en general han estat bé: he aprés coses i com que els ponents eren de categoria la sensació, el sentiment ha estat d'haver-se llançat a perdre durant els 25 anys que vaig acabar la facultat: quanta saviesa i quanta mediocritat. Al remat, l'última de les ponències pertanyia a una mallorquina, la Margalida Pons, que va parlar de poesia experimental catalana. La volia conéixer, li vaig regalar llibres meus (que em va dir que volia llegir!) i destacaré que va acabar el seu escoli amb el concepte del poeta Hac Mor fracassart. Doncs això, que soc un foraviler fracassart.

dilluns, de març 04, 2024

D'una vintena d'anys

D'allò que em fa neguit el temps, no és només el fet d'envellir i que el cos vaja perdent la frescor aquella que cantaven els llatins de cull flors, xicona. També fa desfici pensar en, per exemple, vint anys i recordar coses, fites que hagueren ocorregut eixos anys arrere. D'aquesta glopada d'anys em va al cap en un mes com aquest que fa vint anys em va atorgar un jurat el premi més important que he tingut mai: dues dècades que van guardonar el meu Dos poals.

diumenge, de febrer 11, 2024

De convertir-se una reserva o gueto

 En un país desnaturalitzat o en procés de desnaturalització, més precisament en la societat que forma originalment un país, la humiliació envers ella és l'acció més profitosa (i quant més descarada i punyent més efectiva serà). Endemés, es fa necessària la participació de la massa acrítica, tan nombrosa, que pren el paper del menfot amb més potència o més  poca.

De fa molt de temps i ara mateix en el cas de pocs dies n'han brotat uns quants casos, és un fet dolorós l'actitud dels metges de no voler atendre valencianoparlants i exigeixen ser parlats en castellà. Ací tenim ben clares les dues postures esmentades adés: la de la humiliació, en què uns governs no garanteixen el dret del ciutadà (i s'escapoleixen de la responsabilitat en no legislar i només per això ja és ser actiu i part provocadora de la humiliació); i la del menfot, en nombre de gent abundant i alhora col·laboradora en la desnaturalització del país, quan justifica i contesta l'agredit dient-li que pot parlar castellà i que no caldria posar-se d'eixa manera.

Deixant de banda les variables (fa poc que està ací, ve de fora...), tot plegat respon al pla de desprestigiar una llengua i renaturalitzar una societat fins a la compleció. Un cas transversal i de lluites compartides: quan una dona és violada, els menfots brotaran dient que per què anava tan maquillada, per què anava provocant, per què... ço que siga.

dijous, de febrer 01, 2024

D'una entrevista

Primer el Pau Rodríguez i ara aquest fragment del Pol Guasch en una entrevista al Vilaweb:

No escric per als altres, per a ningú en concret, ni tan sols per a mi mateix. Escric per la literatura. Per la poesia. Per l’escriptura. Això ho vaig aprendre de Marina Tsvetàieva. El meu ofici, el meu gest, és fer literatura, i no pas arreglar el món. No sóc un escriptor afiliat als sòviets. Vull fer literatura com un escultor vol fer escultura, i el meu material no és el metall ni la fusta sinó el llenguatge. La meva intenció no és representar el món ni descriure’l, sinó intentar trobar-hi alguna veritat. El llenguatge és el mitjà i una finalitat en si mateix. No crec que apostar per la poeticitat sigui hermètic, ni inaccessible, ni privilegiat, ni elitista. La poesia és una desactivació del llenguatge connectiu, de les lògiques del llenguatge en el procés semiocapitalista, de l’algorisme, del llenguatge petrificat. La poesia és obertura. No per apostar per la poesia renuncies a la realitat. Això ho explica molt bé Bifo Berardi.

Amb vint anys d'escriptor oficial i a un parell d'anys d'entrar en la cinquantena, el poeta es sent desconcertat i descol·locat, qüestionant-se.

dimecres, de gener 31, 2024

De ço que es suposa que és el partit valencianista

Pel que s'ha vist, Compromís ha votat que sí a la llei d'amnistia, igual que la resta de partits polítics d'esquerres: BNG, Bildu... Em desconcerta molt, certament. Tinc tantes qüestions a fer que em resulta complicat posar-les en orde i poder escriure-les ací, almenys al sendemà de la cosa.

dilluns, de gener 29, 2024

De ser bledes

Passen 25 anys (llargament de colp) i tot es veu ensorrat a la maduresa, els mites i les il·lusions: l'oasi del català d'Andorra; la degradació particular canalnouera de la TV3; la misèria política del nostre nord català (pessebre, cort, quadra) en què no arribem a copsar, capir, la teranyina fosca de la vida política profunda; la tristor política, també indigna en la dreta extrema, al nostre país.